Retorn a un projecte

Tinc el còmic una mica abandonat. Ja fa molts dies que estic pensant de reemprendre la feina. No es tracta d'un projecte professional però no estaria malament d'anar-hi treballant de mica en mica.

El Castell de Montsoriu

El castell de Montsoriu és una dels escenaris principals d'aquesta història. El protagonista de la meva història és el senyor del castell. Bona part de l'acció s'esdevé en aquesta fortalesa. La primera qüestió que se'm planteja és com dibuixar-lo: queda clar que intentaré reproduir-lo amb el màxim de fidelitat del model original, però em trobo que hi ha un problema d'interpretació, perquè aquesta fortalesa és, actualment, en runes.
Una primera solució està en el reconeixement visual "in situ". Fins aquest moment, he visitat el castell unes onze vegades i he tret tota la documentació fotogràfica possible que em servirà per reproduir tots els seus racons en el dibuixos. Però m'ha calgut més informació i això passa per la documental. Sortosament, el castell de Montsoriu és un monument d'una importància històrica i arqueológica com per que hi hagi prou informació sobre les seves restes. No m'ha costat gaire trobar un plànol del castell i en el mercat editorial hi ha alguna monografia sobre Montsoriu. També hi ha prou informació en l'obra Els Castells Catalans de l'editorial Dalmau on es reprodueix en una nota a peu de pàgina la descripció completa que fan Riquer i Monreal a Els Castells Medievals de Catalunya. He tingut present, sobretot, tots els articles referents a totes les activitats arqueológiques per a una millor comprensió de la arquitectura i la distribució de tots els seus espais.

 El castell està format per tres recintes. El primer és el palau o la primera residència, la part més antiga de l'edifici i els altres dos són el recinte sobirà i el recinte jussà, tots dos envoltats per la seva muralla corresponent. Encara avuí, malgrat els enderrocs, té un aspecte impressionant. Totes les edificación són el resultat de les construccion s des del romànic fins al gòtic. El castell va ser abandonat, en el seu ús militar a finals del segle XV.
Una primera visió de les restes permet fer-se una idea dels seu estat original. Malgrat la desolació de les seves ruïnes, aquestes encara mantenen la potència del seu poder militar. Els seus tres recintes fan que sigui una de les fortaleses medievals més impressionants de Catalunya, per les seves dimensions, però encara hi ha més perque hi ha restes fora del mateix recinte, cosa que em fa suposar que el castell era més gran del que a priori pot semblar. Això només m'ho pot confirmar els resultats de les excavacions arqueològiques que du a terme la Generalitat. 

Reconstrucció amb Photo Shop

Per dibuixar el castell i tots els seus racons en les vinyetes necessito tenir el màxim de documentació gràfica possible. Això comença amb les preses fotogràfiques fetes per mi mateix. He procurat aconseguir el màxim d'informació possible (sobretot per estalviar-me viatges). Tinc fotos de tots els racons i tots els detalls possibles, però també el màxim de vistes generals de la fortalesa. He fotografiat totes les estances, totes les torres, tots els patis, també tots els elements arquitectònics com finestres i portes, fins i tot el tipus de carreus dels murs, les mèncules de les antigues voltes... tot allò que em serviria despres per dibuixar amb el màxim de fidelitat possible. També he hagut de cercar imatges d'hemeroteca, sobretot per aconseguir vistes aèries, ja que amb els meus mitjans em són impossibles d'aconseguir. Però no n'hi ha prou amb tot això, sinó que, a més, he pujat diverses vegades al castell per entendre millor totes les distribucions dels espais i estances. M'hi he passat moltissimes hores passejant-me per entre aquells murs, fins i tot hi he passat diverses nits.
Últimament, he tingut diverses sorpreses arran de les noves excavacions arqueològiques al castell: s'ha destapat paviments del terra i s'ha descobert els fonaments d'una porxada que envoltava el pati d'armes. Això canvía totalment la fesomia del que jo m'imaginava. Malauradament no ho puc visitar perquè, actualment, el castell és tancat.
A mi m'agrada el joc de la interpretació final a partir dels vestigis actuals. Aquest és el resultat del que jo interpreto que havia de ser l'aspecte del castell en ple segle XIV. Les dues últimes imatges que il·lustren aquest article són modificacions del Photoshop, és clar. Això ja em serveix com a model per a les vistes generals del castell a l'hora de dibuixar-lo en vinyeta. 

Recosntrucció amb Photo Shop

Tots els escenaris de la història procuren ser el més reals possible. De vegades, però, els vestigis no em permeten reflectir la realitat al cent per cent. És aquí quan entra la meva interpretació personal de com podria ser la realitat en aquella època. Això em permet inventar, això sí, procurant respectar els estils arquitectònics i els models paisatgístics del segle XIV.

Aquest és el cas del castell d’Hostalric. Aquest edifici he hagut de construir-lo des de zero.

La vila d’Hostalric és coronada pel castell del mateix nom, però totes les edificacions que han arribat avui en dia es van construir en el segle XVII seguin la normativa de l’arquitectura militar segons Vauban. De l’antic castell dels vescomtes de Cabrera no en queda vestigis. El castell va ser enderrocat durant les reformes del s. XVII. 

 A partir d’uns plànols de la nova fortalesa vaig establir el que podria ser la planta de l’antic castell i a partir d’això vaig fer l’alçat. Aquí em vaig poder esplaiar amb el disseny dels interiors i exteriors i de tota l’arquitectura. Naturalment vaig agafar elements d’altres castells catalans existents per poder aixecar aquest castell imaginari.

Les dones d'aigua: Mélusine

Liliana d'Apel·les Mestres

S'explica que fa molt temps a Can Prat hi vivia un amo molt ric.  Can Prat era un mas a prop del Montseny amb boscos, conreus i pastures. L'amo de Can Prat no podia estar més orgullós de tot el que li donava el seu mas. Moltes vegades sortia a caminar per la seva terra i, en ocasions, arribava fins a la vall de Santa Fe. Sovint tornava a casa seva que ja era fosc.
Un dia sortí a passejar com era habitual i arribà fins el Gorg Negre, prop de Gualba. Era ja de nit quan es trobà amb una noia nua que era dins del l'aigua. Ell es quedà meravellat per la bellesa de la noia. Ella ignorava els seus precs i es mantenia en silenci tota l'estona. Davant de la insistència de l'amo, al final la noia va accedir a explicar-li qui era: un habitant de les aigües fluvials de naturalesa màgica. Tots els que la havien volgut posseïr havien mort al fons de les negríssimes aigües del gorg. L'amo de can Prat es va enamorar tant de la noia que li proposar casar-se en matrimoni. Ella va accedir amb una condició: ell no li recordaria públicament ni en privat la se va naturalesa aquàtica. Si ell trencava la promesa, la noia l'abandonaria per sempre més.
Durant molts anys, tots dos visquéren molt feliços i la propietat de Can Prat s'enriquí com mai ho havia fet.
Aquesta felicitat no durà sempre. Un dia tinguéren una discussió arran d'un desacord sobre la manera de portar l'explotació agrícola i l'amo, enfadat, li recriminà a la seva esposa que no podia saber més que ell sobre la manera de portar un mas atès que ella no era més que un ésser aquàtic. En aquell moment, la noia fugí ràpidament cap al al bosc, davant de la deseperació del seu espòs, i es submergí en les aigües del Gorg Negre. L'amo de Can Prat no la tornà a veure mai més. Per més que ell anava a visitar el Gorg moltes vegades, ella no se li tornà a aparèixer en tota la seva vida. No obstant això, la noia tornava moltes nits a la casa per tenir cura dels fills que tenien tots dos. Ella plorava de tristor quan acaronava els seus fills. Les llàgrimes que deixava es convertien en perles. Gràcies a això la casa de Can Prat va gaudir de més riquesa.
Fa molts anys que vaig conèixer aquesta llegenda situada al Montseny. Es tracta d'un mite d'orígen medieval extès arreu d'Europa on cada país té les seves variants.
vaig descobrir que aquesta llegenda també és coneguda al Japó. Em vaig trobar la mateixa història en un film de Masaki Kobayashi: Kwaidan (1964).
En aquest fils s'explica la història d'un home que trobant-se enmig d'una tempesta de neu està apunt de morir congelat. Però just abans de morir s'atura la tempesta i es troba enmig de la més sepulcral quietut. En aquest moment se li apareix una dona que es vol endur la seva ànima i davant dels precs de l'home per salvar la seva vida accedeix a casar-se amb ell. En aquest punt es s'esdevé les mateixes condicions i promeses de la llegenda de Can Prat. Tots dos viuran feliços fins que ell trenca la seva promesa de silenci. Encara que la història és la mateixa, en el cas japonès hi ha diferències argumentals respecte el català però, en conjunt es tracta de la mateixa història.

Kwaidan (1964) de Masaki Kobayashi

A finals del segle XIV, Jean d'Arras va escriure una novel·la de cavalleries titulada "Mélusine ou la noble histoire de Lusignan". L'argument principal és el mateix que el de Can Prat. Reymondin, senyor de Lusignan coneix una noia, prop d'una font (sempre hi ha una relació amb l'aigua). La requereix en matrimoni i ella hi accedeix amb la condició que ja coneixem. A partir d'aquest punt s'explica la fortuna i aventures de la seva descendència (fills) fins que s'esdevé la desgràcia pel trencament de la prometença.
En el meu cas, he agafat la història a partir d'aquest punt i he desenvolupat el meu còmic.

No m'agrada el maniqueisme

Perquè ha d'existir la dualitat entre "bons i dolents"? Aquesta ha estat una constant en el còmic sobretot en històries com el Guerrero del Antifaz o del Capitán Trueno. Jo he volgut fugir d'aquest concepte. En la meva història la idea de "bondat" o "maldat" queda desdibuixada en els personatges, fins i tot en els protagonistes. El personatge principal és un feudal i, per tant, com a tal, no dubta a comportar-se dèspotament damunt dels seus vassalls perquè aquest és el comportament lògic d'un feudal en l'Edat Mitjana. No dubtaria ni un moment a fer executar algú si creu que és el seu dret. No suporto els justiciers. El que busco és el realisme històric.Repensant-me la Història

ANY DE NOSTRE SENYOR DE 1372

Aquest és un punt d'inflexió amb el qual començo la meva història. Perquè aquest any? Doncs perquè penso que aquest és un moment del qual encara és totalment reconeixible per a nosaltres des del punt de vista monumental. Al 1372, regnava Pere III el Cerimoniós, de la dinastia catalana, un personatge que em va semblar prou interessant perquè sortís al còmic. També és el moment de màxima activitat biogràfica dels meus protagonistes. Però també, per aquesta època, s'acaba la construcció d'alguns dels edificis i monuments gòtics més importants que han sobreviscut fins al segle XX: Santa Maria del Mar, el Saló del Tinell, els monestirs de Poblet i Santes Creus entre d'altres i que jo volia que es reconeguéssin en les vinyetes. En aquella època, tots els monuments romànics ja estaven acabats, amb la qual cosa, el ventall d'edificis que puc incloure en el meu còmic és prou ampli.
Tampoc no vull agafar una data gaire més avançada perque ja ens allunyem de l'Edat Mitjana.

DEU ANYS DE RECERCA DOCUMENTAL

Una de les màximes preocupacions que he tingut a l'hora de fer el còmic ha estat el rigor documental amb el que he enfocat la meva història. Això vol dir que he hagut de treballar molt per trobar tota la informació necessària per poder mostrar una realitat històrica d'un període determinat.
Després de determinar quina era l'època en la que passaven els fets explicats, havia de saber moltes coses de com era la vida d'aleshores: com eren els edificis, com vestia la gent, com era la vida quotidiana, els estris de la llar, els mitjans de locomoció, etc...
Aparentment, cercar tota aquesta informació no és difícil. Actualment, disposem de molts mitjans d'informació per veure com es vivia a l'Edat Mitjana o en altres èpoques.
Havia de crear un arxiu amb tota la informació necessària per a poder treballar amb una base sòlida. Vaig dibuixar molt. Vaig començar per buscar llibres d'història, pero llibres molt determinats. Havien de parlar de temes molt concrets. No em servien els d'història general, sinó que necessitava llibres d'història local i biografies de personatges de l'època. El que em calia, sobretot era imatge gràfica. Això m'era molt necessari per poder vestir els meus personatges.
Un dels llibres que vaig consultar més, va ser "L'arnés del cavaller" d'en Martí de Riquer. Es tracta d'un llibre sobre l'armament medieval a Catalunya. En ell hi ha un treball molt ben documentat a partir dels textos de l'època. Aquest llibre em va anar molt bé per conèixer tots els elements de l'armament personal i tots els noms que definien les parts dels arnesos medievals.
Durant molts anys vaig estar fent un dossier amb molts dibuixos sobre vestuari català del segle XIV, tant masculí com femení. La dificultat era la recerca de totes les imatges necessàries per poder realitzar els dibuixos de documentació. No em servia qualsevol il·lustració, necessitava reproduccions de la iconografia original de l'època, perquè, per mi, és la més fiable, ja el miniaturista o pintor va ser un testimoni real de com vestia la gent. Em vaig permetre consultar miniatures i pintures franceses o italianes, ja que la moda d'aquells països no era gaire diferent de la catalana.
També vaig haver de caminar molts quilòmetres per fotografiar el castell de Montsoriu, ja que aquest és un dels escenaris principals en la història (això ja entrararà en un altre article).

EL PERSONATGE ADIENT

Sempre he pensat que uns personatges que surtin en un còmic han de tenir cert atractiu pel public. A mi m’ha costat crear els personatges perquè, el que trobo molt important, és que jo me’ls he de creure. Penso que si els personatges són convincents, la història que vull explicar també ho és.

Al principi no tenia clar qui sortiria al meu còmic i quina fisionomia tindria. Havia de crear uns personatges del no res. Quan creo un personatge, he de crear una identitat, un ninot. Li he de donar un nom i després una psicologia. Tot això no pot ser gratuit. Ha de tenir un aspecte atractiu pel lector, per convidar-lo a seguir el còmic. El nom ha de tenir ganxo, també.

En aquest cas, tota aquesta feina me la vaig estalviar, perquè vaig obtar per un personatge històric real com a protagonista de la meva història. El nom ja el tenia i la psicologia també, perque ja els tenia en els textos d'història i biogràfics. Només havia de crear el ninot i donar-li una cara.

Però hi havia alguna cosa que em faltava. Aquest cop faria quelcom que mai havia fet fins aquell moment: que un personatge femení tingués, també, el protagonisme principal dins de la meva història. Fins aquell moment, en tots els meus còmics, els protagonistes havien estat sempre homes. Perquè no ho podia ser una dona aquesta vegada? La idea em va animar, però em trobava amb el problema d'abans: crear el personatge de zero. Aquesta vegada no volia agafar un personatge històric, perquè això em restaria llibertat. Volia un personatge amb total independència per poder-lo moure com jo volgués. Al seu voltant es mouria la resta de personatges, històrics o no.
No em va caldre pensar-m'ho gaire. Vaig trobar el personatge en un text que estava llegint per aquella època. Era una novel·la de finals del segle XIV inspirada en un mite de la mitologia medieval: Melusina o la noble historia de Lusignan, de Jean d'Arras. D'acord que el personatge ja no era inventat, però em donaja molt joc per fer un argument interessant.
Em vaig trobar amb el problema que no estava acostumat a dibuixar dones (al menys tal com jo volia el personatge) i de seguida em vaig adonar que això seria un mal de cap per mi perquè els primers dibuixos de prova eren ninots. Allò que em va sortir, més que una noia era un nyap. El problema era doble: havia de crear un personatge femení i donar-li encant femení. Havia de mirar molts còmics per veure com dibuixaven, els creadors, els seus personatges femenins. Això m'ajudava, però no molt. El que més em costava eren els ulls, però, en general, no em satisfeia res del ninot.
Al final vaig trobar la sol·lució. En un manga japonès vaig trobar la resposta que m'interessava, però només com a recurs. Vaig crear un personatge seguint les pautes d'aquell dibuixant japonès. A partir d'aquí jo havia de trobar el meu propi estil. Havia d'estilitzar el personatge fins a aconseguir treure-li l'estètica manga i que s'ajustés més als cànons europeus. Calia, doncs, corregir els ulls i desproveir-los d'aquelles pupil·les tan característiques dels còmics japonesos. El resultat final el vaig trobar prou satisfactori com per poder adoptar el personatge definitivament.

LA DIFICULTAT D'UN CÒMIC

Durant aquests anys se m'ha plantejat molts problemes a l'hora d'enfocar una història ja passada. Molts autors de la narrativa visual (còmic o cinema), a l'hora de fer una historieta o pel·lícula ambientats a l'Edat Mitjana, han enfocat la seva història amb una documentació més o menys rigurosa. Podem veure tebeos com el Capitán Trueno o el Guerrero del Antifaz on el que menys importa és la "Història". Es tracta d'arguments maniqueus de capa i espasa on els bons guanyen els dolents i on no hi ha cap mena d'interès en els esdeveniments reals d'una època determinada. En altres exemples, en canvi, hi ha una preocupació per mostrar una època determinada com per exemple a la sèrie Las Torres de Bois-Maury, on a través del rigor documental podem endevinar un moment determinat de l'època medieval.

Aquesta és una de les qüestions principals que em vaig plantejar a l’hora de fer un còmic de gènere històric. Podia enfocar-ho des d’una visió totalment lliure en tots els aspectes o representar una època tal com era en realitat. Aquesta última opció és la que vaig trobar més interessant, però també la que em portaria més feina.

Assumir un còmic amb aquestes característiques implica una feina de recerca molt extensa, però abans que això m’havia de plantejar quelcom molt important: sobre quina època volia dibuixar? la resposta era fàcil: l’Edat Mitjana. Perquè aquest període històric? senzillament perquè sempre m’ha interessat.
Havia de filar més prim, perquè l’època medieval abarca aproximadament uns 1000 anys, des de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident fins a la caiguda de Constantinoble a mans dels turcs (no entraré aquí en discussions sobre les dates per medir la història, no és aquesta la funció d’aquest article) i havia de decidir a quin segle situaria la meva història. La resposta a aquesta qüestió no era molt lluny de mi.
Fa molts anys vaig fer una excursió a un castell que vaig descobrir un dia en un diari. Vaig trobar informació sobre aquest castell en un parell d’articles en la prensa diària i de seguida vaig quedar captivat per aquella construcció. La primera visita que vaig fer, em va impressionar de debò. Vaig pujar-hi moltes vegades i cada vegada descobria coses noves visitant tots els seus racons. Aviat ho vaig tenir decidit: volia fer una història situada al castell de Montsoriu.
A partir d’aquí vaig començar a buscar informació sobre la història d’aquest castell i de la gent que el va habitar. Cada vegada recollia noms i fets sobre aquesta fortalesa i les meves idees anaven prenent forma. No obstant això, encara m’havia de decidir a quina època situaria la història del meu còmic. Aquesta no seria una decisió difícil. Els castells medievals són construccions que es van edificant segons les necessitats de cada moment i període. No són el resultat d’un moment concret sinó que es van construint i modificant al llarg dels segles a partir dels avenços en les tècniques constructives de l’arquitectura militar medieval. La fisionomia de les ruines del castell de Montsoriu són el resultat de les construccións que es feren fins al segle XIV. Alguns elements arquitectònics són del segle XV, però vaig decidir que situaria la meva història a la segona meitat del segle XIV (hi havia altres raons, a més de les arqueològiques, que em feren decidir pel segle XIV).