EL PERSONATGE ADIENT

Sempre he pensat que uns personatges que surtin en un còmic han de tenir cert atractiu pel public. A mi m’ha costat crear els personatges perquè, el que trobo molt important, és que jo me’ls he de creure. Penso que si els personatges són convincents, la història que vull explicar també ho és.

Al principi no tenia clar qui sortiria al meu còmic i quina fisionomia tindria. Havia de crear uns personatges del no res. Quan creo un personatge, he de crear una identitat, un ninot. Li he de donar un nom i després una psicologia. Tot això no pot ser gratuit. Ha de tenir un aspecte atractiu pel lector, per convidar-lo a seguir el còmic. El nom ha de tenir ganxo, també.

En aquest cas, tota aquesta feina me la vaig estalviar, perquè vaig obtar per un personatge històric real com a protagonista de la meva història. El nom ja el tenia i la psicologia també, perque ja els tenia en els textos d'història i biogràfics. Només havia de crear el ninot i donar-li una cara.

Però hi havia alguna cosa que em faltava. Aquest cop faria quelcom que mai havia fet fins aquell moment: que un personatge femení tingués, també, el protagonisme principal dins de la meva història. Fins aquell moment, en tots els meus còmics, els protagonistes havien estat sempre homes. Perquè no ho podia ser una dona aquesta vegada? La idea em va animar, però em trobava amb el problema d'abans: crear el personatge de zero. Aquesta vegada no volia agafar un personatge històric, perquè això em restaria llibertat. Volia un personatge amb total independència per poder-lo moure com jo volgués. Al seu voltant es mouria la resta de personatges, històrics o no.
No em va caldre pensar-m'ho gaire. Vaig trobar el personatge en un text que estava llegint per aquella època. Era una novel·la de finals del segle XIV inspirada en un mite de la mitologia medieval: Melusina o la noble historia de Lusignan, de Jean d'Arras. D'acord que el personatge ja no era inventat, però em donaja molt joc per fer un argument interessant.
Em vaig trobar amb el problema que no estava acostumat a dibuixar dones (al menys tal com jo volia el personatge) i de seguida em vaig adonar que això seria un mal de cap per mi perquè els primers dibuixos de prova eren ninots. Allò que em va sortir, més que una noia era un nyap. El problema era doble: havia de crear un personatge femení i donar-li encant femení. Havia de mirar molts còmics per veure com dibuixaven, els creadors, els seus personatges femenins. Això m'ajudava, però no molt. El que més em costava eren els ulls, però, en general, no em satisfeia res del ninot.
Al final vaig trobar la sol·lució. En un manga japonès vaig trobar la resposta que m'interessava, però només com a recurs. Vaig crear un personatge seguint les pautes d'aquell dibuixant japonès. A partir d'aquí jo havia de trobar el meu propi estil. Havia d'estilitzar el personatge fins a aconseguir treure-li l'estètica manga i que s'ajustés més als cànons europeus. Calia, doncs, corregir els ulls i desproveir-los d'aquelles pupil·les tan característiques dels còmics japonesos. El resultat final el vaig trobar prou satisfactori com per poder adoptar el personatge definitivament.