Tastant una mica d'Edat Mitjana

Sempre he considerat que els meus personatges no faran allò que jo no pugui fer. És per això que sempre que tinc ocasió aprofito per fer totes aquelles activitats que ells farien en vida. En dic experimentació. Fa molt temps vaig tenir l'oportunitat de montar a cavall. De seguida vaig pensar que podria aprofitar-ho per saber com es monta i podria dibuixar les figures correctament i, vaja si vaig aprendre coses! com per exemple la manera com s'agafen les regnes.

Una altra cosa és visitar els llocs reals que surten a la història i veure com són en la realitat. Es tracta d'experimentar l'espai perquè, malgrat que pugui disposar de moltes imatges de documentació, és important empapar-se dels llocs i veure com es mourien els personatges pel lloc.

L'Edat Mitjana queda lluny i mai sabrem com era realment perquè només tenim de referència la iconografia de l'època i els textos, sobretot els literaris. Però això ja és important, per poder fer una reconstrucció. Vaig poder tenir l'oportunitat de vestir-me de cavaller templer i vaig considerar que era una bona oportunitat per poder experimentar en carn pròpia com es podien sentir aquella gent vestida amb ferro al damunt. He de dir que la disfressa no era complerta i era mig de "pacotilla", però suficient per agobiar-me. L'ausberg que portava a sobre intentava ser el màxim fidel possible. Resultat: no es veia res a sota d'un helm del segle XIII i els braços no tenien gaire maniobra per a brandar una espasa. La cota de malla és molt rígida i pesant. Sóc conscient que una armadura fabricada al segle XIII estava molt més ben feta que una fabricada al segle XXI, però ja em vaig fer una idea del que podia patir aquella gent en un camp de batalla.

Un moment de debilitat friki. Si la meva mare em veiés...

Els Personatges: Melusina d'Albió

Melusina d'Albió és un personatge llegendari que Jean d'Arras va novel·lar a finals del segle XIV en la seva obra literària Mélusine ou la noble histoire de Lusignan.
Melusina era filla del rei Elinàs d'albió i de Presina. La història comença quan es conèixen els seus pares, Elinàs i Presina. El rei és de cacera quan es troba una dama al costat d'una font perduda enmig del bosc. Tots dos s'enamoren i es casen. De la seva unió neixen tres filles: Melusina, Melior i Palestina.
Melusina i les seves germanes són maleïdes i condemnades per la seva mare per ser, elles, les responsables de la mort del seu pare. Melusina es convertirà en una dona-serp fins que trobi l'home que l'estimi i li sigui fidel en el seu secret. Melior, és tancada en un castell a la Gran Armènia custodiant un gavilà. Palestina és condemnada a vigilar el tresor del seu pare tancada a la muntanya del Canigó.
Passen el anys. Reymondin, fill del comte de Forez, es troba a l'exili per la mort del seu oncle, el comte de Poitiers. Un dia coneix Melusina enmig del bosc (aquestes trobades sempre es produeixen al costat d'una font) i tots dos s'enamoren. Es casaren sota la condició que ell no revelaria mai, ni públicament ni en secret la naturalesa màgica de la noia. Melusina construí pel seu marit un magnífic castell (Lusignan) en molt poc temps. El matrimoni tingué molts fills i la seva fortuna anava creixent més i més.

Castell de Lusignan

Passen molts any de matrimoni feliç fins que Reymondin trenca la seva promesa després d'espiar la seva dona mentres aquesta es banya a la seva cambra. Melusina fuig de casa convertida en drac per no tornar mai més davant de la desesperació tant del seu espòs com d'ella mateixa. Explica la tradició que cada vegada que mor un dels descendents o hi ha una desgràcia a la casa dels Lusignan, apareix la serp o el drac volant al voltant de la torre del castell coneguda com  "torre de Melusina".
En la història represento Melusina com un personatge misteriós. Apareix un dia i ningú no sap d'on ve. És una persona amb una habilitat màgica per manipular les forces de la naturalesa i el seu poder està vinculat amb l'aigua, encara que ningú és conscient d'aquesta particularitat. La seva fidelitat amb la seva gent ñés fora de dubte. Encara que ella pugui mostrar que té una voluntat de ferro, hi ha alguna cosa tràgica del seu passat que la rosega i la seva desgràcia pot arrossegar a tothom que la rodegi. La seva forma màgica és molt més forta del que a priori pugui semblar

Torre de Melusina, tot el que queda del castell de Lusignan

Tremps

 Desconec com està el món professional del còmic. Avui dia es diu que està saturat d'autors. Amb aquesta quantitat de dibuixants, es pot dir que hi ha una immensa quantitat de tècniques i maneres de treballar.

Al llarg del temps el material artístic ha evolucionat i ha sofert certes millores per a poder facilitar el treball dels artistes o, en aquest cas, el treball dels il·lustradors. Com es treballa la il·lustració? doncs no hi ha un mètode únic de treball. Cada il·lustrador té el seus secrets i mètodes per treballar i cadascú és diferent dels altres. Tots tenim les nostres preferències a l'hora d'escollir el nostre material de treball: el tipus de suport (paper o tela) i el tipus d'estri que deixa una línia marcada sobre el suport (llapis, marcador, o entintador).

Actualment hi ha molts dibuixants que usen el llapis de feltre (retolador) negre per fer els acabats dels seus dibuixos il·lustracions o còmics. D'altres prefereixen els estil·lògrafs (popularment coneguts com "rotrings"). Personalment tinc preferència per la vella escola. Tinc debilitat pels tremps que, encara que són molt incòmodes d'usar, deixen un línia que, amb habilitat de traç, pot quedar molt ben modulada. Els tremps funcionen bé amb tinta xinesa, que és impermeable i resistent i, er tant, molt duradora.

Aquests són alguns dels tremps que tinc per poder treballar. N'hi ha de molts tipus i mides i cada un té la seva funció específica. Per què serveix cada un? francament ho ignoro. Al llarg dels anys n'he comprat gran quantitat i els vaig provant i uso aquells que em van millor, són més còmodes per treballar o donen millors resultat. vaig provant uns i altres. De vegades em va bé un i de vegades em va bé un altre. Tinc certes preferències però procuro usar-los tots perquè sempre descobreixo coses noves.

Disposo de diversos mànecs per no haver d'estar treient i posant. Hi tinc els tremps montats, d'aquesta manera el material em dura més.

Els personatges: El Vescomte de Cabrera

Bernat IV vescomte de Cabrera, de Bas i comte de Mòdica, és un dels personatges que protagonitzen la meva història. El vaig escollir simplement per una qüestió cronològica: era el vescomte viu a l'època que vaig decidir que passarien els fets de la meva història.
Bernat IV de Cabrera o "Bernardí" com també se'l coneix va néixer el 1352 i morí a Sicília el 1423. Fou un home de la seva època.
Fill de Bernat III vescomte de Cabrera i comte d'Osona i de margarida de Foix-Castellbò, de molt jove va haver de fugir cap a les terres del comte de Foix arran de la revolta del comte d'Osona en contra del rei Pere. Les possessions dels vescomtes de cabrera foren confiscades per la corona però aviat foren restituides a la persona de Bernardí després de la mort del seu pare a la guerra.
Es convertí en un cap militar competent i lluità amb èxit en la guerra dels Armanyaguesos i també a Sardenya i Sicília. Arribà a reunir a més del vescomtat de Cabrera, el vescomtat de Bas i el comtat de Mòdica a Sicília.
La història del còmic es situa en el moment que Pere el Cerimoniós acaba de restituïr el vescomtat de Cabrera a Bernardí i aquest ha de retre-li homenatge. Els fets i esdeveniments de la història són completament fantàstics i em prenc molta llibertat argumental a partir d'un fet històric puntual.
Jo el retrato com un noi que comença a moure's en la política de la seva època. S'adona que per sobreviure en la societat feudal del moment ha d'actuar amb contundència i, malgrat la seva inexperiència, comença a mostrar les seves dots de manipulador maquiavèlic. No dubtarà a la traició per aconseguir els seus objectius. És fidel amb la seva gent, però s'adona que no pot lligar-se completament a algú si pot trobar benefici en un altre partit. Això no vol dir que sigui un traïdor cap els seus.

Retorn a un projecte

Tinc el còmic una mica abandonat. Ja fa molts dies que estic pensant de reemprendre la feina. No es tracta d'un projecte professional però no estaria malament d'anar-hi treballant de mica en mica.

El Castell de Montsoriu

El castell de Montsoriu és una dels escenaris principals d'aquesta història. El protagonista de la meva història és el senyor del castell. Bona part de l'acció s'esdevé en aquesta fortalesa. La primera qüestió que se'm planteja és com dibuixar-lo: queda clar que intentaré reproduir-lo amb el màxim de fidelitat del model original, però em trobo que hi ha un problema d'interpretació, perquè aquesta fortalesa és, actualment, en runes.
Una primera solució està en el reconeixement visual "in situ". Fins aquest moment, he visitat el castell unes onze vegades i he tret tota la documentació fotogràfica possible que em servirà per reproduir tots els seus racons en el dibuixos. Però m'ha calgut més informació i això passa per la documental. Sortosament, el castell de Montsoriu és un monument d'una importància històrica i arqueológica com per que hi hagi prou informació sobre les seves restes. No m'ha costat gaire trobar un plànol del castell i en el mercat editorial hi ha alguna monografia sobre Montsoriu. També hi ha prou informació en l'obra Els Castells Catalans de l'editorial Dalmau on es reprodueix en una nota a peu de pàgina la descripció completa que fan Riquer i Monreal a Els Castells Medievals de Catalunya. He tingut present, sobretot, tots els articles referents a totes les activitats arqueológiques per a una millor comprensió de la arquitectura i la distribució de tots els seus espais.

 El castell està format per tres recintes. El primer és el palau o la primera residència, la part més antiga de l'edifici i els altres dos són el recinte sobirà i el recinte jussà, tots dos envoltats per la seva muralla corresponent. Encara avuí, malgrat els enderrocs, té un aspecte impressionant. Totes les edificación són el resultat de les construccion s des del romànic fins al gòtic. El castell va ser abandonat, en el seu ús militar a finals del segle XV.
Una primera visió de les restes permet fer-se una idea dels seu estat original. Malgrat la desolació de les seves ruïnes, aquestes encara mantenen la potència del seu poder militar. Els seus tres recintes fan que sigui una de les fortaleses medievals més impressionants de Catalunya, per les seves dimensions, però encara hi ha més perque hi ha restes fora del mateix recinte, cosa que em fa suposar que el castell era més gran del que a priori pot semblar. Això només m'ho pot confirmar els resultats de les excavacions arqueològiques que du a terme la Generalitat. 

Reconstrucció amb Photo Shop

Per dibuixar el castell i tots els seus racons en les vinyetes necessito tenir el màxim de documentació gràfica possible. Això comença amb les preses fotogràfiques fetes per mi mateix. He procurat aconseguir el màxim d'informació possible (sobretot per estalviar-me viatges). Tinc fotos de tots els racons i tots els detalls possibles, però també el màxim de vistes generals de la fortalesa. He fotografiat totes les estances, totes les torres, tots els patis, també tots els elements arquitectònics com finestres i portes, fins i tot el tipus de carreus dels murs, les mèncules de les antigues voltes... tot allò que em serviria despres per dibuixar amb el màxim de fidelitat possible. També he hagut de cercar imatges d'hemeroteca, sobretot per aconseguir vistes aèries, ja que amb els meus mitjans em són impossibles d'aconseguir. Però no n'hi ha prou amb tot això, sinó que, a més, he pujat diverses vegades al castell per entendre millor totes les distribucions dels espais i estances. M'hi he passat moltissimes hores passejant-me per entre aquells murs, fins i tot hi he passat diverses nits.
Últimament, he tingut diverses sorpreses arran de les noves excavacions arqueològiques al castell: s'ha destapat paviments del terra i s'ha descobert els fonaments d'una porxada que envoltava el pati d'armes. Això canvía totalment la fesomia del que jo m'imaginava. Malauradament no ho puc visitar perquè, actualment, el castell és tancat.
A mi m'agrada el joc de la interpretació final a partir dels vestigis actuals. Aquest és el resultat del que jo interpreto que havia de ser l'aspecte del castell en ple segle XIV. Les dues últimes imatges que il·lustren aquest article són modificacions del Photoshop, és clar. Això ja em serveix com a model per a les vistes generals del castell a l'hora de dibuixar-lo en vinyeta. 

Recosntrucció amb Photo Shop

Tots els escenaris de la història procuren ser el més reals possible. De vegades, però, els vestigis no em permeten reflectir la realitat al cent per cent. És aquí quan entra la meva interpretació personal de com podria ser la realitat en aquella època. Això em permet inventar, això sí, procurant respectar els estils arquitectònics i els models paisatgístics del segle XIV.

Aquest és el cas del castell d’Hostalric. Aquest edifici he hagut de construir-lo des de zero.

La vila d’Hostalric és coronada pel castell del mateix nom, però totes les edificacions que han arribat avui en dia es van construir en el segle XVII seguin la normativa de l’arquitectura militar segons Vauban. De l’antic castell dels vescomtes de Cabrera no en queda vestigis. El castell va ser enderrocat durant les reformes del s. XVII. 

 A partir d’uns plànols de la nova fortalesa vaig establir el que podria ser la planta de l’antic castell i a partir d’això vaig fer l’alçat. Aquí em vaig poder esplaiar amb el disseny dels interiors i exteriors i de tota l’arquitectura. Naturalment vaig agafar elements d’altres castells catalans existents per poder aixecar aquest castell imaginari.

Les dones d'aigua: Mélusine

Liliana d'Apel·les Mestres

S'explica que fa molt temps a Can Prat hi vivia un amo molt ric.  Can Prat era un mas a prop del Montseny amb boscos, conreus i pastures. L'amo de Can Prat no podia estar més orgullós de tot el que li donava el seu mas. Moltes vegades sortia a caminar per la seva terra i, en ocasions, arribava fins a la vall de Santa Fe. Sovint tornava a casa seva que ja era fosc.
Un dia sortí a passejar com era habitual i arribà fins el Gorg Negre, prop de Gualba. Era ja de nit quan es trobà amb una noia nua que era dins del l'aigua. Ell es quedà meravellat per la bellesa de la noia. Ella ignorava els seus precs i es mantenia en silenci tota l'estona. Davant de la insistència de l'amo, al final la noia va accedir a explicar-li qui era: un habitant de les aigües fluvials de naturalesa màgica. Tots els que la havien volgut posseïr havien mort al fons de les negríssimes aigües del gorg. L'amo de can Prat es va enamorar tant de la noia que li proposar casar-se en matrimoni. Ella va accedir amb una condició: ell no li recordaria públicament ni en privat la se va naturalesa aquàtica. Si ell trencava la promesa, la noia l'abandonaria per sempre més.
Durant molts anys, tots dos visquéren molt feliços i la propietat de Can Prat s'enriquí com mai ho havia fet.
Aquesta felicitat no durà sempre. Un dia tinguéren una discussió arran d'un desacord sobre la manera de portar l'explotació agrícola i l'amo, enfadat, li recriminà a la seva esposa que no podia saber més que ell sobre la manera de portar un mas atès que ella no era més que un ésser aquàtic. En aquell moment, la noia fugí ràpidament cap al al bosc, davant de la deseperació del seu espòs, i es submergí en les aigües del Gorg Negre. L'amo de Can Prat no la tornà a veure mai més. Per més que ell anava a visitar el Gorg moltes vegades, ella no se li tornà a aparèixer en tota la seva vida. No obstant això, la noia tornava moltes nits a la casa per tenir cura dels fills que tenien tots dos. Ella plorava de tristor quan acaronava els seus fills. Les llàgrimes que deixava es convertien en perles. Gràcies a això la casa de Can Prat va gaudir de més riquesa.
Fa molts anys que vaig conèixer aquesta llegenda situada al Montseny. Es tracta d'un mite d'orígen medieval extès arreu d'Europa on cada país té les seves variants.
vaig descobrir que aquesta llegenda també és coneguda al Japó. Em vaig trobar la mateixa història en un film de Masaki Kobayashi: Kwaidan (1964).
En aquest fils s'explica la història d'un home que trobant-se enmig d'una tempesta de neu està apunt de morir congelat. Però just abans de morir s'atura la tempesta i es troba enmig de la més sepulcral quietut. En aquest moment se li apareix una dona que es vol endur la seva ànima i davant dels precs de l'home per salvar la seva vida accedeix a casar-se amb ell. En aquest punt es s'esdevé les mateixes condicions i promeses de la llegenda de Can Prat. Tots dos viuran feliços fins que ell trenca la seva promesa de silenci. Encara que la història és la mateixa, en el cas japonès hi ha diferències argumentals respecte el català però, en conjunt es tracta de la mateixa història.

Kwaidan (1964) de Masaki Kobayashi

A finals del segle XIV, Jean d'Arras va escriure una novel·la de cavalleries titulada "Mélusine ou la noble histoire de Lusignan". L'argument principal és el mateix que el de Can Prat. Reymondin, senyor de Lusignan coneix una noia, prop d'una font (sempre hi ha una relació amb l'aigua). La requereix en matrimoni i ella hi accedeix amb la condició que ja coneixem. A partir d'aquest punt s'explica la fortuna i aventures de la seva descendència (fills) fins que s'esdevé la desgràcia pel trencament de la prometença.
En el meu cas, he agafat la història a partir d'aquest punt i he desenvolupat el meu còmic.

No m'agrada el maniqueisme

Perquè ha d'existir la dualitat entre "bons i dolents"? Aquesta ha estat una constant en el còmic sobretot en històries com el Guerrero del Antifaz o del Capitán Trueno. Jo he volgut fugir d'aquest concepte. En la meva història la idea de "bondat" o "maldat" queda desdibuixada en els personatges, fins i tot en els protagonistes. El personatge principal és un feudal i, per tant, com a tal, no dubta a comportar-se dèspotament damunt dels seus vassalls perquè aquest és el comportament lògic d'un feudal en l'Edat Mitjana. No dubtaria ni un moment a fer executar algú si creu que és el seu dret. No suporto els justiciers. El que busco és el realisme històric.Repensant-me la Història